L’espurna que ha encès aquest blog ha estat, penso, el passat viatget per Bèlgica, Holanda i França (no Luxemburg…). Per aquest motiu, deixo ja de banda el sentimentalisme i us penjo una imatge que sovint em venia al cap aquests dies, estic segur que m’entendreu, sobretot si recordeu la platja de Berck… “todo esto es tan fantástico”…
Com no podia ser d’una altra manera, és de la serie de dibuixos que em té al·lucinat: Padre de familia.
És la moda, suposo…
¿Per què negar-ho? Si no fos així, l’Àlex en Marc i jo, l’Edu, mai hauriem pensat en aquesta forma de comunicació que, d’alguna manera, ens mantingués en contacte malgrat el temps i, sobretot, la distància.
Un altre tema seria ¿quina necessitat tenim de mantenir aquest contacte i fer-lo pal·lès d’alguna manera? No responc aquí aquesta pregunta, entre d’altres motius, perquè no vull que el primer “post” sigui ja una mena de paperera on cadascú escup allò que primer li ve al cap, això vindrà més endavant i penso que és el que ha de fer rutllar aquesta “cosa” que aquí comença.
Per altra banda, vosaltres, Marc i Àlex, estic segur que teniu mil respostes més bones que la que jo ara penso. Canvio expressament a quí em dirigeixo i deixo de parlar al “món en general”, com per defecte m’incita el senyor “wordpress”, per no oblidar que, encara que fem servir un espai “públic”, les poques vegades que n’hem parlat, semblava que aspiràvem a fer-nos nostre un troçet d’aquest nou món basat en Internet que des de fa uns anys no para de crèixer.
Per aquest motiu, perquè és una cosa dels tres, em veig obligat també a justificar, com a mínim, el nom. ¿Sophrosynes? ¿No n’hi havia cap més complicat? ¿Més divertit? Segur que sí. Això per mi és una prova però amb la intenció que sigui definitiva. Ja fa temps, no sé com vaig descobrir una paraula grega, sophrosyne, que fa referència a un estat d’equilibri entre allò racional i allò emocional. Sé que aquesta definició segurament no es fidel (no penso buscar la exacta ja que el que importa és el que a mi m’inspira… i m’agrada), també us podeu preguntar d’on ha sortit la “s” final (bé, si hagués estat disponible el singular, me l’hauria quedat per mi però, coses del destí, algú la va agafar abans, cosa que em va fer pensar en afegir la “s”, fer-lo plural i començar per fí amb allò que feia temps ens rondava…) i, finalment potser creieu que això no té molt a veure amb nosaltres, jo penso que sí, que la cerca d’aquest estat és una de les coses que tenim en comú. Recordeu que això és un blog, s’hi poden afegir comentaris i crear discusions o, quan hi tingueu accés, modificar els propis post.
Esperant que la cosa no quedi aquí,
Edu
